ANIMS!

Quietament amics, germanes de vida intensa,

S‘escolten els pas d’aquells homes que conec i estimo.

En va esperem que els dies prodiguin meravelles.

No hi ha màgia, asseguro,

Ni trampa en la nit alta.

Només esforços uniformes,

I cansament sobre les espatlles.

Hi ha un remei : el valor de jugar,

No ens manquen pas d’energia i d’amistat,

Creixem, a cada entrenament

I és que difícilment caminem,

amb els ulls girats enlaire,

Car és llarga la ruta i plena de paranys,

Altrament no puc dir-vos cap secret de l’ofici.

Com les petxines, recollides a la platja,

On encara es pot escoltar el ressò de la mar,

Hem obert innombrables camins,

Desordenament a vegades,

Hem trobat sorpresa en l’encontre,

Contra antigues llegendes, contra el vent i la pluja.

I sé que el cos es vincla de fatiga

Perquè d’un temps inesperat i lleu,

N’ha fet un plaer inestimable.

Quan la pilota segueix aquesta corba sensual de l’aire,

Quan allí l’instant s’allarga,

Un tremolor indefinible signa aquell instant suprem,

I omple l’espai i el cor.

Quan els moviments al camp canten l’eterna bellesa femenina,

Quan la nit és intensa,

Que perduri en el temps aquesta simfonia,

Perquè triomfem en ella.

No pas amb veu tranquil·la clamem,

Sinó amb un crit rogallós:

“Companyes alliberem les barques de tanta corda inútil.

Hi ha grans rius que ens esperen.”

Però passaren els segles i les edats,

I sorgirem nosaltres de la pols,

Per jugar fins les darreres frases del discurs de la vida,

I alçarem els braços per saludar-nos familiarment.